PROVA DE PRONOMINALITZACIÓ PRIMERA AVALUACIÓ
NOM I COGNOMS:
CURS 2n B (BATXILLERAT)
1a) Substitueix tots els complements de les frases següents. Fes-ho davant i darrere el verb quan siga possible. En les frases en què hi haja complements subratllats cal que substituesques només aquests. 30 encerts: 5 punts; 25 encerts 3’7 punts; 20 encerts: 2’5 punts; 15 encerts: 1’2 punts; 10 encerts: 0’5 punts; 5 encerts: 0’3; 4 encerts: 0’2; 3 encerts: 0’1
a) De l’interior del caixó escull la camisa.
b) Estava dissenyant projectes per a Damià i per a tu.
c) Fes per a nosaltres que les coses funcionen.
d) Eixugava aquelles tovalloles a l’alcavor per a mi.
e) Embolica amb paper l’esmorzar per a Laura i per a mi.
f) Sempre que plou condueix la motocicleta amb precaució per l’autovia.
g) Adés Lluís ha preparat aquestes cartes per a Glòria.
h) Vam enginyar eixes respostes a nosaltres mateixos.
i) Arnau agafa fil de cosir per a Mireia i Blanca.
j) Joan trenaria les trenes per a si mateix al pastim.
k) No sabien que Potries estava a La Safor.
l) Despús-demà semblarà un artista.
m) Vaig creure en les teues suposicions a ulls clucs.
n) Centi despatxa quinze pastes per a tu.
o) Per molt que aprenguen de tu no aconseguiran mai arribar a les teues fites.
2a) Substitueix els pronoms febles següents per complements adequats en frases amb sentit. Puntuació: cada frase bé val 3 dècimes
a) M’ho:
b) Els els:
c) Ens hi:
d) Te’ls ha donat:
e) Us el:
3a) Indica la funció sintàctica, l’element a què fan referència i si són anafòrics o catafòrics dels pronoms en negreta i subratllats. 11 pronoms bé: 3’5 p; 10: 3’1; 9: 2’7; 8: 2’3; 7: 1’8; 6: 1’3; 5: 0’8; 4: 0’3; 3: 0’2; 2: 0’1
INTEL•LECTUAL
Què en perdura avui d’Erasme? El nom, solament. O quasi solament el nom. Amb prou feines si un parell d’escrits seus aconsegueixen encara fer-se llegir. L’oblit del llatí i l’oblit del cristianisme han significat també l’oblit per a l’obra del Rotterdamès, que tenia les seves arrels en la vigència de l’un i en l’eficàcia de l’altre. El lector actual, si és curiós i no disposa de textos més urgents, s’empassarà sense esforç, potser amb interès, l’Elogi de la follia, perquè la sàtira, àdhuc quan va adreçada contra fantasmes, sempre resulta entretinguda. I no seria infructuós de fullejar, de tant en tant, l’animosa Querela pacis, ara, en temps inclinat a l’excitació bèl•lica, puix que hi trobaríem —com en algun opuscle, així mateix postergat pels anys, del nostre Vives— una lliçó venerable i ponderada. Ja no sé, però, si l’Enchiridion sabria retenir la nostra atenció: la meva, almenys, no. Dels altres llibres erasmians —glosses i traduccions bíbliques i patrístiques, epistolari, papers de polèmica—, els títols i els temes serien suficients per a apartar-nos-en, per a descoratjar-nos de la seva lectura, a les persones com jo, transeünts senzills i inerudits. Amb tot, el nom d’Erasme perdura, i perdura amb una mig gloriosa seguretat. No és únicament la fama pròpia i de mera inèrcia, que sol prolongar en la memòria de les generacions un prestigi abans viu però ja caducat; es tracta d’alguna cosa més: d’una fama, present i directa, viva, d’exemplaritat. L’home, l’home Erasme, l’actitud intel•lectual que identificà amb la seva vida, és el que nosaltres seguim admirant. En el santoral laic del món contemporani, l’humanista de Rotterdam ocupa un lloc concret, i hi rep les devocions més o menys apressades dels seus companys de professió en el segle XX: vull dir, d’aquells intel•lectuals que, no compromesos del tot amb un partit o una església, es reserven, amb no pocs escrúpols, l’adjectiu de «liberals». Una primera raó que ens fa d’Erasme un veritable germà de destí és el drama mateix de la seva activitat d’escriptor. Sens dubte, en una altra època, més tranquil•la o sòlida que la nostra, això no hauria estat tan evident. No sempre l’intel•lectual s’ha vist en la immediata necessitat d’optar, i de decidir-se entre les faccions combatents que escindeixen la seva societat. El començ del XVI s’assemblava, en això, als nostres dies. Erasme hagué d’enfrontar-se amb un moment de revolució —de revolució religiosa aleshores— com l’intel•lectual d’avui —amb una revolució social—, i en tots dos casos el mateix fet de la revolució i de les seves conseqüències, estrany en part als plantejaments que en pogués fer l’escriptor, se li imposa durament. Roma i Luter, cadascú per la seva banda, exigiran d’Erasme una adhesió declarada a favor, és clar, de la pròpia posició, i Erasme sap que la seva consciència li dicta, simultàniament i parcial, simpatia i animositat per cada costat de la pugna. Si veu en el frare rebel una esperança purificadora, veu alhora en l’Església romana la garantia institucional del cristianisme. Erasme no vacil•la ni s’hi inhibeix: vol conciliar, que és una cosa ben distinta; aspira a la síntesi que integri els valors positius —positius al seu criteri — detinguts per cada contendent. Quan, en els últims temps, s’ha llançat la consigna de l’engagement, la situació moral de la majoria dels escriptors contemporanis nostres ha esdevingut, d’alguna manera, paral•lela a la d’Erasme. Invitats o comminats pels bàndols en guerra, o pels interessos i les coercions que hi juguen, els intel•lectuals d’ara repeteixen l’aventura erasmiana, salvant —com és natural— les distàncies de tremp i de circumstància. [...]
(Joan Fuster, Diccionari per a ociosos)
Què en perdura avui d’Erasme? El nom, solament. O quasi solament el nom. Amb prou feines si un parell d’escrits seus aconsegueixen encara fer-se llegir. L’oblit del llatí i l’oblit del cristianisme han significat també l’oblit per a l’obra del Rotterdamès, que tenia les seves arrels en la vigència de l’un i en l’eficàcia de l’altre. El lector actual, si és curiós i no disposa de textos més urgents, s’empassarà sense esforç, potser amb interès, l’Elogi de la follia, perquè la sàtira, àdhuc quan va adreçada contra fantasmes, sempre resulta entretinguda. I no seria infructuós de fullejar, de tant en tant, l’animosa Querela pacis, ara, en temps inclinat a l’excitació bèl•lica, puix que hi trobaríem —com en algun opuscle, així mateix postergat pels anys, del nostre Vives— una lliçó venerable i ponderada. Ja no sé, però, si l’Enchiridion sabria retenir la nostra atenció: la meva, almenys, no. Dels altres llibres erasmians —glosses i traduccions bíbliques i patrístiques, epistolari, papers de polèmica—, els títols i els temes serien suficients per a apartar-nos-en, per a descoratjar-nos de la seva lectura, a les persones com jo, transeünts senzills i inerudits. Amb tot, el nom d’Erasme perdura, i perdura amb una mig gloriosa seguretat. No és únicament la fama pròpia i de mera inèrcia, que sol prolongar en la memòria de les generacions un prestigi abans viu però ja caducat; es tracta d’alguna cosa més: d’una fama, present i directa, viva, d’exemplaritat. L’home, l’home Erasme, l’actitud intel•lectual que identificà amb la seva vida, és el que nosaltres seguim admirant. En el santoral laic del món contemporani, l’humanista de Rotterdam ocupa un lloc concret, i hi rep les devocions més o menys apressades dels seus companys de professió en el segle XX: vull dir, d’aquells intel•lectuals que, no compromesos del tot amb un partit o una església, es reserven, amb no pocs escrúpols, l’adjectiu de «liberals». Una primera raó que ens fa d’Erasme un veritable germà de destí és el drama mateix de la seva activitat d’escriptor. Sens dubte, en una altra època, més tranquil•la o sòlida que la nostra, això no hauria estat tan evident. No sempre l’intel•lectual s’ha vist en la immediata necessitat d’optar, i de decidir-se entre les faccions combatents que escindeixen la seva societat. El començ del XVI s’assemblava, en això, als nostres dies. Erasme hagué d’enfrontar-se amb un moment de revolució —de revolució religiosa aleshores— com l’intel•lectual d’avui —amb una revolució social—, i en tots dos casos el mateix fet de la revolució i de les seves conseqüències, estrany en part als plantejaments que en pogués fer l’escriptor, se li imposa durament. Roma i Luter, cadascú per la seva banda, exigiran d’Erasme una adhesió declarada a favor, és clar, de la pròpia posició, i Erasme sap que la seva consciència li dicta, simultàniament i parcial, simpatia i animositat per cada costat de la pugna. Si veu en el frare rebel una esperança purificadora, veu alhora en l’Església romana la garantia institucional del cristianisme. Erasme no vacil•la ni s’hi inhibeix: vol conciliar, que és una cosa ben distinta; aspira a la síntesi que integri els valors positius —positius al seu criteri — detinguts per cada contendent. Quan, en els últims temps, s’ha llançat la consigna de l’engagement, la situació moral de la majoria dels escriptors contemporanis nostres ha esdevingut, d’alguna manera, paral•lela a la d’Erasme. Invitats o comminats pels bàndols en guerra, o pels interessos i les coercions que hi juguen, els intel•lectuals d’ara repeteixen l’aventura erasmiana, salvant —com és natural— les distàncies de tremp i de circumstància. [...]
(Joan Fuster, Diccionari per a ociosos)
1) Recorda que solament calia donar una solució correcta (5/0,33)
a) La n’escull... escull-la’n
La n'escull de l'interior/ Escull-la'n de l'interior
b) Us n’estava dissenyant... estava dissenyant-vos-en
c) Fes-nos-ho
d) Me les hi eixugava
e) Ens l’hi embolica... embolica’ns-l’hi
f) Sempre que plou la hi condueix amb precaució/ per l’autovia... sempre que plou condueix-la-hi...
g) Adés Lluís li les ha preparat/des
h) Vam enginyar –nos-les... ens les vam enginyar
i) Arnau els n’agafa fil
j) Joan se les hi trenaria
k) No ho sabien... No sabien que Potries hi estava
l) Despús-demà ho semblarà
m) Vaig creure-hi a ulls clucs/ en les teues suposicions... hi vaig creure...
n) Centi te’n despatxa quinze
o) Per molt que n’aprenguen no aconseguiran mai arribar-hi
2) Recorda que la frase havia de tindre sentit i estar correctament escrita: (1,5/0,3)
a) Ha deixat això per a mi
b) Maria dóna les llibretes als professors
c) Josep duu a nosaltres al cinema
d) Pep ha donat els caramels per a tu
e) Maria reescriu el poema per a vosaltres
3) En aquest cas sí he aplicat la puntuació corresponent:
Pronom
|
Funció sintàctica
|
Element a què fa referència
|
Anafòric/ catafòric
|
en
|
CRV
|
d'Erasme
|
Catafòric
|
-se
| Reflexiu | pels escrits mateixos |
Anafòric
|
hi
| CCLloc | en la Querela pacis |
Anafòric
|
-en
|
CRV
|
dels altres llibres erasmians
|
Anafòric
|
-nos
|
CD
| a les persones com jo |
Catafòric
|
es
|
impersonal
|
això mateix
|
anafòric
|
hi
|
CCL
|
en el santoral laic del món contemporani
|
Anafòric
|
es
| CD | (a) ells mateixos |
Anafòric
|
li
| CI | a Erasme |
Anafòric
|
hi
|
CRV
|
en la pugna
|
anafòric
|
hi
|
CCL
|
en la 'guerra'
|
anafòric
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada