Escolania de Montserrat: Un milió de visites al canal de l'Escolania a Y...

EXERCICIS DE VERBS (VOLUNTARIS)

En aquest enllaç trobaràs exercicis de verbs. Fes-los (si vols)

MIQUEL MARTÍ I POL Riu amunt

Bona Nit - Lluis Llach - I AMB EL SOMRIURE LA REVOLTA - Som Tu I Jo

Activitats (voluntàries) sobre sociolingüística

Les qüestions de les pàgines 168 i 169 del llibre de text. Són 16 activitats, distribuïdes en 6 + 10.

EXERCICIS VERBALS (2)

Ací els trobaràs. Fes-los (si vols):

https://docs.google.com/file/d/0B1IBdikko6n3ZWM0MTE0MWMtZGZkZS00ZDMyLTlhYjktNzZlZGRkNGQ3ZDg1/edit?hl=es#

EXERCICIS VERBALS (1)

Selecciona 

1. Llig i extrau els verbs d’estes frases. 

Nosaltres estudiem cada vesprada a casa. 
La meua família és molt nombrosa. 
Jo prenc per a desdejunar fruita, torrades i infusió de timó. 
No digues mentides, que ja ens coneixem. 


2. Tria la paraula més adequada i completa els buits. 

 Exemple: Ell és el propietari. sóc, eres, sou, és 

Hola, ........ Joan. hui, sóc, visc, cognom 
¿....... anys tens? demà, despús-demà, quant, quants 
Jo ............ prop d’ací. meravella, visc, despús-ahir, nom 
Coneixes ...... bar per esta zona? és, són, algun, lluny 
Nosaltres ..... amics des de menuts. amb, som, allí, que 

3. Tria la paraula o l’expressió més adequada i completa les frases. 

 

agrada, vore’l, vull, crides, vol, sóc, vés. 

 

M’alegre molt de .... 

A ell li ............... molt. 

Jo .......... comprar en les rebaixes. 

No ............ tant quan parles. 

Ell ............ anar amb tu. 

Jo .......... un xic alegre. 

4. Completa les frases amb algunes de les paraules proposades. 

 

Paraules proposades: comences, veges, veja, desitja, segut, sigut, seu 

 

Pere ............. passar per la botiga d’enfront. 

Et desitge que ................ amb bon peu el primer dia de treball. 

Que tu no t’hi ............... no vol dir que desconfies tant de tots. 

Ha ......... un dia molt tranquil, he estat asseguda i m’ha cundit molt. 

No pense seure fins que acabe, però ........ tu si vols. 

5. Completa les frases amb algunes paraules que et proposem. 

 

Paraules proposades: faig, feia, puc, pots, puga, vaig, vaja, vages, complix 

 

Hui no .......... anar amb tu a casa. (puc) 

Jo .......... una coca dolça els dissabtes. faig 

Enric ......... anys i et convida al seu aniversari. 

Espera’m que .......... amb tu cap a casa. 

Per favor, no ............... tan de pressa. 

Si no........... arribar a hora, avisa’m 

Sempre ............. bona cara quan la veia per la finestra. 

EXERCICIS DE VERBS

Ací tens un enllaç per tal de practicar l'exercici de verbs: 

http://www.ua.es/personal/robert.escolano/aprenentatge/exercicis/exercicis/aprofundiment/morfologia_verbal/verbs_01.htm

Ací tens un altre enllaç d'exercicis autocorrectius:

http://www.ua.es/personal/hector/exercicisllengua.htm

FLEXIÓ VERBAL

Al llibreteniu la flexió verbal a les pàgines 324, 325, 326 i 327. 

Els verbs irregulars els podeu trobar ací. I per, si vols més informació, ací te la deixe:

Els verbs irregulars

1. Irregularitats ortogràfiques

1a conjugació	alternances ortogràfiques/ dièresi
verbs acabats amb: -car: tocar, picar... -çar:  començar, forçar... -jar:   rajar, apujar... -gar:  pagar, regar...	canvien la consonant de l’última síl·laba a causa de la vocal següent: toques, piqueu... comencen, forcem... ragen, apuges... pagueu, reguem...
verbs acabats amb -iar / -uar: copiar, estudiar, suar ...	duen dièresi en el present de subjuntiu: copiï, estudiïn, suïs... (varietat oriental)

2a conjugació	alternança a/e en el radical
verbs: néixer, péixer, treure, jeure, haver, fer, saber (oriental) nàixer, péixer, traure, jaure, (occidental)	l’arrel àtona s’escriu amb a: naixerà, paixia, trauríem, jaieu, faràs... l’arrel tònica, segons la pronúncia: neix, treus, jeuen, (varietat oriental) fa / fet, hem / has ...

3a conjugació	alternança o/u en el radical
verbs: collir, cosir, escopir, sortir i tossir	l’arrel àtona s’escriu amb o: collirà, escopia, sortirem... l’arrel tònica s’escriu amb u: cuso, surten, no tussis... (varietat oriental) cus, surten, no tusses...

2. Irregularitats morfològiques

La principal irregularitat morfològica és la velarització de l’arrel: arrel reforçada amb una consonant velar (-c, -gu-). Si apareix el so [k] a la 1a persona del present d’indicatiu, la velarització es conserva en una sèrie de temps:

present indicatiu	pret. perfet simple	pres. subjuntiu	imperf. subjuntiu
jo aprenc bec conec desaparec duc resolc vinc visc	aprenguí beguí coneguí desapareguí duguí resolguí vinguí visquí	aprengui/aprenga begui/bega conegui/conega desaparegui/desaparega dugui(duga resolgui/resolga vingui/vinga visqui/visca	aprengués/era begués/era conegués/era desaparegués/era dugués/era resolgués/era vingués/era visqués/era

L’imperatiu manté la consonant velar només en algunes persones.

tu ell / ella nosaltres vosaltres ells / elles

beu - coneix begui/bega - conegui/conega beguem - coneguem beveu - coneixeu beguin/beguen - coneguin/coneguen

1.      Els verbs poder i voler alternen la o i la u al radical igual que collir, cosir, escopir, sortir i tossir, però, a més, fan tot el present de subjuntiu i l’imperatiu amb u (tant si l’arrel és tònica com si és àtona):

            pugui/puga, puguem, vulguis/vulgues, vulguem, vulgueu...

2.      El verb donar no es velaritza:

            dono/done, doni/done, donessis/donares...

3.      El verb escriure s’aparta una mica dels models velaritzats en els temps següents:

            • pret. perfet d’indicatiu:

            escriví, escrivires... (però també: escriguí, escrigueres...)

            • pret. imperfet de subjuntiu:

            escrivís, escrivissis... (però també: escrigués, escriguessis...) escriguera, escrigueres, escriguera...

4.      El participi no sempre conserva l’arrel velar:

            aprenc - après

            moc - mogut

            molc - mòlt

            caic - caigut

5.      L’infinitiu i el gerundi no es velaritzen mai:

            poder, podent

            saber, sabent...

Són, doncs, incorrectes les formes:

            "poguer", "poguent"

            "sapiguer", "sapiguent"...

6.      En el present d'indicatiu, l'accent prosòdic dels verbs acabats amb -iar recau a la penúltima síl·laba.

            canvia, estudia, elogia, pronuncia

7.      Els verbs acabats amb -ldre, -ler, -ndre, -ure i -xer  i els verbs poder, dir i dur fan la 1a persona del singular del present d'indicatiu acabada amb -c.

            moldre ð molc                      moure ð moc            poder ð puc

            valer ð valc                           conèixer ð conec                  dir ð dic

            prendre ð prenc                    creure ð crec             dur ð duc

El subjuntiu present dels verbs anteriors acaba amb: -gui, -guis, -gui,

 -guem,  -gueu i -guin./ga/gues/ga/guem/gueu/guen

            molgui, valguis, coneguis, diguis...

8.      El present d'imperatiu només s'utilitza en frases afirmatives.

            beveu vi

veniu de seguida

apagueu el foc

A les frases negatives, s'utilitza el present de subjuntiu.

            no begueu

no cal que vingueu

no encengueu foc

Altres irregularitats

Conjugació del ver anar

ind.: vaig, vas, va, anem, aneu, van

subj.: vagi, vagis, vagi, anem, aneu, vagin/ vaja, vages, vaja, anem, aneu, vagen

imp.: vés, vagi-vaja, anem, aneu, vagin-vagen

fut.: aniré, aniràs, anirà, anirem, anireu, aniran

cond.: aniria, aniries, aniria, aniríem, aniríeu, anirien

Conjugació del verb estar

ind.: estic, estàs, està, estem, esteu, estan

subj.: estigui-estiga, estiguis-estigues, estigui-estiga, estiguem, estigueu, estiguin-estiguen

imp.: estigues, estigui-estiga, estiguem, estigueu, estiguin-estiguen

fut.: estaré, estaràs, estarà, estarem, estareu, estaran

cond.: estaria, estaries, estaria, estaríem, estaríeu, estarien

TIPOLOGIA TEXTUAL

Text expositiu 

− Finalitat: transmetre informació 

− Classificació: 

ƒ Divulgatiu 

ƒ Especialitzat 

Text argumentatiu 

− Finalitat: convèncer, persuadir o dissuadir 

Text instructiu 

− Finalitat: informar sobre processos, ordres o obligacions 

Text descriptiu 

− Finalitat: presentar característiques d’una persona, objecte, animal, 

espai (interior o exterior), concepte,... 

− Classificació 

ƒ Objectiu (p.e. científic) 

ƒ Subjectiu (p.e. literari) 

Text narratiu 

− Finalitat: relatar fets, històries, biografies, processos... 

− Classificació: 

ƒ Literari: 

• Conte 

• Novel·la 

ƒ Periodístic: 

• Notícia 

• Crònica 

• Reportatge 

Text conversacional 

− Finalitat: Interactuar socialment dos o més interlocutors 

Text retòric 
− Finalitat: estètica i lúdica 

Gèneres literaris 

Narrativa 

Predominen 

− Text narratiu 

− Text descriptiu 

− Text conversacional 

Teatre 

Predomina 

− Text conversacional 

Poesia 

Predominen 

− Text retòric 

− Text descriptiu 

Assaig 

Predominen 

− Text argumentatiu 

− Text expositiu

Gèneres Periodístics 

• Gèneres on predomina el text narratiu 

− Notícia 

− Crònica 

− Reportatge 

• Gèneres on predomina el text argumentatiu 

− Articles d’opinió 

− Editorial 

− Cartes al director 

PD: Per tal de tenir més informació podeu recórrer a aquest enllaç. 

Del GDLC

xitxarel·lo
	[1833; der. del mallorquí xítxero 'pèsol', ll. cĭcer, -ĕris, íd., 'cigró', tots dos mots amb terminacions que acusen un influx mossàrab]
	m 1 col·loq Jove de la primera volada.
	2 Baliga-balaga.

SOCIOLINGÜÍSTICA (EXTRET D'UN PDF)

1.LINGÜÍSTICA I SOCIOLINGÜÍSTICA

Mentre que la Lingüística s’ocupa de l’estructura de la llengua (fonètica,morfologia,sintaxi,lèxic…), la Sociolingüística se centra en els usos,és a dir, en els comportaments lingüístics dels parlants que s’expressen en una llengua.

2.ÀMBITS I NORMES D’ÚS

Són àmbits d’ús aquelles activitats de la vida quotidiana d’una societat en què una llengua és usada: la família, els mitjans de comunicació, l’escola, el treball i el comerç, la política, l’església, els esports i l’oci en general, la sanitat, etc. Les normes d’ús són les pautes de comportament no escrites que els parlants d’una llengua observen en la seua vida diària. Si no és qüestionen, si s’accepten sense més, per pura rutina, es diu que se segueixen les normes d’ús convencionals. Són els més abundants i no pretenen cap canvi de la situació de la llengua. Si aquest comportament, aquestes pautes, se segueixen després d’una reflexió i el seu ús és plenament conscient, s’anomenen normes d’ús intencionals. Aquests sí que pretenen alterar la situació de la llengua en un moment donat.

Exemples de normes d’ús convencionals:

-Joan parla en valencià a casa. Fora de casa, usa el castellà.

-Joan es diu “Juan” en el seu DNI.

-Als desconeguts, pel carrer, se’ls adreça en castellà.No vol que creguen que és un maleducat.

-Joan deixa un missatge d’eixida en el meu contestador telefònic:”Hola,soy Juan.Ahora no puedo atenderte.Deja tu mensaje después de la señal.Te devolveré la llamada cuando pueda.Adiós.”

-Joan trau el seu gosset, Cobi, a passejar. El pobre no para de cridar-li:”Eh,Cobi, ven para aquí.” “Cobi,deja en paz esa perra.” “Vámonos para casa, Cobi!”

-Joan parla al seu fruiter, paquistanés, en la llengua que usa fora de casa.”El pobre, ya tiene bastante trabajo, con saber una lengua…”

Exemples de normes d’ús intencionals:

-Pere parla en valencià a casa. Ha decidit usar el valencià també fora.

-Pere es diu “Pere” en el seu DNI. Quan sabé que posar-se el nom en valencià era gratis, se’l va traduir de seguida.

-Als desconeguts, pel carrer, se’ls adreça en valencià. Només si li diuen, educadament, que no l’entenen, es passa a una altra llengua.

-Pere té enregistrat en el contestador. “Hola,sóc Pere.Ara no puc atendre’t.Deixa el teu missatge després del senyal.Et trucaré quan puga.Adéu”

-Pere trau el seu gosset, Tirant, a passejar.El pobre no para de cridarli:”

Eh,Tirant, vine cap ací.” “Tirant, deixa en pau eixa gossa.” “Anem-nos-en

cap a casa, Tirant!”

-Pere li parla al fruiter, paquistanés, en valencià. Un dia estigueren parlant i

ell li digué “entonses tu hablar valensiano.Si no yo no aprender nunca.De

acuerdo,Pera?” Des d’aleshores, “Pera” li parla en valencià. Quan el fruiter

no entén alguna cosa, li ho pregunta i, vulgues o no, ja tenen un altre motiu

de conversa que no siga el temps. Com que, a més, últimament comenten

els resultats del futbol del diumenge, es van fent amics.

Com pots veure, les normes convencionals no exigeixen cap esforç: se

segueixen i ja està. No es pretén canviar res. Les altres, les intencionals,

exigeixen esforços perquè pretenen canviar els usos lingüístics. Impliquen

un cert compromís, però, a la llarga, poden ser gratificants. Tant unes com

altres tenen unes causes que les expliquen. La sociolingüística intenta

analitzar-les.

3.LA COMUNITAT LINGÜÍSTICA

Una comunitat lingüística és un grup, més o menys gran, de persones que

es comuniquen entre elles en una mateixa llengua, encara que siguen de

nacions, races o religions diferents. Els seus membres tenen cobertes les

seues necessitats vitals sense haver de recórrer a una altra llengua. La

comunitat comparteix una varietat estàndard o supradialectal –a vegades,

si són molts parlants i estan repartits pel món, més d’una- un sol nom per a

l’idioma, una única ortografia i gramàtica (amb variants, naturalment). La

gent “viu” en aquesta llengua, vol dir que no pateix la subordinació política

a cap altra llengua. Tots els àmbits d’ús tenen aquesta llengua com a

vehicle d’expressió.La llengua serveix per progressar en la vida, els

parlants que moren són substituïts pels que naixen o pels que, provinents

d’una altra comunitat lingüística, vénen a treballar o a viure, i, per tant,

s’integren en la nova comunitat lingüística. La seua supervivència està

garantida.

Una comunitat lingüística desapareix, òbviament, quan l’idioma deixa de

parlar-se.Però això no ocorre de la nit al matí. Com a conseqüència d’una

conquista o d’una colonització, una altra llengua se li superposa i, doncs, els

parlants de la primera no poden portar una vida normal sense la llengua

superposada, han de ser “bilingües unilaterals”. Els de la llengua que mana

no necessiten conéixer la llengua del territori, però els altres sí. Comença

una etapa de “bilingüisme substitutori”, que acabarà amb la desaparició de

la llengua més dèbil. Vegem-ho en aquest quadre.

LLELIALTAT LINGÜÍSTICA:

llengua/nació

orgull lingüístic

normalització social

cultura

Mass media

Ús prioritari

Bilingüisme

DESERCIÓ, AUTOODI

Ús domèstic

sense mass media

aculturació

assimilació dels fills

Vergonya-autoodi

assimilació plena

Expliquem el quadre per parts.

-Llengua/nació.

La comunitat lingüística manté la llengua perquè és l’idioma d’un poble diferenciat, amb cultura, història, tradicions pròpies.La llengua té un ús públic i domèstic.

-Orgull lingüístic.

Els parlants no se senten superiors a cap altre poble.Però tampoc inferiors.Iguals, simplement.

-Normalització social.

Els pares transmeten la seua llengua als fills. Els qui moren són substituïts pels que naixen o pels que s’integren a la llengua, per motius de treball o altres, provinents d’altres comunitats lingüístiques. L’escola és en aquesta llengua.

-Cultura.

Tant l’alta cultura ( literatura, belles arts, cinema, etc) com la cultura popular (cançó, refranys, tradicions) es produeixen en aquesta llengua.

-Mass media

Els mitjans de comunicació escrits àudiovisuals són majoritàriament en aquesta llengua.

-Ús prioritari

La llengua és imprescindible per a viure en aquesta comunitat lingüística.

El factor que cohesiona la comunitat lingüística és la lleialtat. O siga, la resistència dels parlants que la llengua es degrade (importància del nom, la gramàtica i el diccionari) per la influència i d’una o més llengües i que la llengua perda parlants o àmbits d’ús.

A partir de la superposició, per conquista o qualsevol altre factor, s’instaura una etapa de bilingüisme unilateral que portarà a la progressiva extinció de la llengua.

4.EL BILINGÜISME I LA DIGLÒSSIA

Una persona bilingüe és aquell capaç de viure indistintament en dues llengües. O siga, el bilingüe natural “perfecte” sol tenir el pare d’una llengua i la mare d’una altra i passa la meitat del seu temps en el país de la mare i l’altra en el del pare. Així, és capaç de fer el mateix en una llengua i en una altra. Aquest cas, com pots imaginar, és molt teòric. Sovint, el bilingüe viu en un sol país i domina millor una de les dues llengües. Per exemple, una l’escriu millor que l’altra.

Si ja és difícil parlar de persones bilingües, parlar de territoris o països bilingües és molt més complicat. Si es diu que un país és “bilingüe” perquè hi ha dues llengües i cada persona pot viure en la llengua que preferisca, aquest “bilingüisme” té els dies comptats perquè els països solen viure en una sola llengua. Si es diu que un país és “bilingüe” perquè en una regió del país es viu en una llengua i en una regió en una segona llengua, la situació si que és duradora: en realitat, es tracta de dos monolingüismes, de dues llengües oficials, cada una al seu territori. És el cas de Bèlgica: una part del territori parla flamenc i l’altra való.

A vegades s’anomena incorrectament “bilingüisme” on hi ha dues llengües i cada persona tria la que vol usar. No hi ha territori marcat per a cada idioma. Això porta sempre a un procés d’extinció de la més dèbil, a un conflicte lingüístic que portarà a la desaparició d’una de les dues.

La diglòssia és dóna quan hi ha una repartició de funcions entre les dues llengües en conflicte. La primera es caracteritza per la lleialtat i la segona per la deserció. Aquesta repartició de funcions és duradora i estable, i porta,inexorablement, a la desaparició de la llengua més feble.

5.PLURILINGÜISME I MONOLINGÜISME

Un país plurilingüe és aquell en què, per a viure, s’utilitzen diverses llengües. Un país monolingüe és aquell en què es viu en una sola llengua. Segurament penses que França o Anglaterra són estats monolingües perquè s’hi parla, respectivament, francés i anglés.En canvi, no és així: a França, a més del francés, es parlen l’occità, el bretó, l’èuscar, el català,l’alemany i el cors. A Anglaterra, es parla, a més de l’anglés, el gaèlic i el gal.lés. No has de confondre la llengua oficial d’un estat (l’única que s’ensenya obligatòriament a les escoles, que utilitzen massivament els polítics, la majoria de mitjans de comunicació, etc) amb les llengües reals, que la gent utilitza en determinades zones del país, encara que no siguen oficials, és a dir, que no tinguen reconeixement oficial.

Anglaterra i França són estats plurilingües amb una sola llengua oficial.

En realitat, a Europa hi ha pocs països monolingües (Islàndia, Portugal…). Alguns, com hem vist (Anglaterra, França, Itàlia, Romania…) són països amb una sola llengua oficial, però altres idiomes d’ús real en algunes zones. Per tant, Europa és un continent plurilingüe, on no totes les llengües tenen el rang d’oficials.

A Espanya, hi ha quatre llengües oficials: l’espanyol o castellà, a tot el país, i l’èuscar, el gallec i el català (que a València anomenem “valencià”) en les seues respectives comunitats autònomes.