Els temes 7, 8, 9, 10 i 11 (Jesús Monzón) els trobareu ací.
I també a tot seguit: (extretes de La serp blanca, Notes de lectura i altres històries d'Enric Iborra) http://literaturauniversal.laserpblanca.com/
6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70
Entre finals dels quaranta i principis dels cinquanta Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Riba encarnava els valors de rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura que havien de ser els fonaments per a redreçar el país. Riba va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Paral·lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra aplegada entorn de Foix, que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.
En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel·lectuals i escriptors com Lukács, Gramsci i Brecht, i que reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle xx (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poesia de Pere Quart i Salvador Espriu,Vacances pagades i La pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits en aquesta clau realista. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli.
En iniciar-se la dècada dels setanta, però, es van produir en el nostre món literari un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. D’una banda, es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va sortir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos autors es van convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions més joves. La generació més jove compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense altra finalitat que la de fer literatura, i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge.
Al País Valencià l'anunci del canvi va ser marcat el 1974 per una antologia que Amadeu Fabregat publicà amb el títol de Carn fresca. La tria presentava un mostrari de poetes que, per a Fabregat, significava la presència d'una nova poesia al País Valencià. Prèviament, s’havia produït la la reaparició fulminant de Vicent Andrés Estellés. Lletres de canvi, del 1970, va ser seguit, l’any següent, per quatre títols més.
L'obra dels poetes seleccionats en Carn fresca responia a orientacions diverses. Compartien, únicament, el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir, sense altra finalitat que la de fer «literatura». De manera simultània, a la resta de la nostra àrea lingüística poetes com Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol s’allunyaven del realisme precedent i es decantaven cap al simbolisme o l’experimentalisme.
Joan Navarro, un dels poetes seleccionats per Fabregat, va guanyar la primera edició del premi de poesia Vicent Andrés Estellés, en el marc dels Premis Octubre, amb Grills esmolen ganivets a trenc de por. Salvador Jàfer, un altre dels antologats, hi va quedar finalista amb L’esmorteïda estela de la platja. Josep Iborra ha remarcat que el món d’aquests dos poetes comparteix algunes característiques comunes, com la creació d’«una realitat angoixosa, llunàtica, gòtica, il·lustrada amb motius o emblemes idèntics —bruixes, ganivets, espases, escorpins, escurçons, herois, vaixells— i es troben obsessionats per un altre cel i una altra terra, en una tensa i violenta situació d'exili, d'infern.» Tots dos tracten de transformar la realitat operant sobre el llenguatge. De tota manera, l’aventura espiritual de Navarro, «no està impulsada, com en Jàfer, per un impuls místic. Se'ns presenta tancada, sense cap accés possible a l'altra banda de l'espill. Això fa que la seua experiència siga més precisa, més acostada a la seua realitat concreta.» Reculls posteriors de Navarro són L'ou de la gallina fosca (1975), Bardissa de foc (1981) iMagrana (2004). De Jàfer, Lívius diamant (1975) i Els caçadors salvatges (1984.
Altres poetes que van aparéixer en les mateixes dates són Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i Marc Granell. La poesia de Pérez Montaner, encara que comparteix alguns dels procediments de la de Navarro i Jàfer, no perd mai de vista, com a referent, el món real, i es val de recursos expressius més directes. L’obra poètica de Piera i Granell s'esforça per esquivar la realitat, transfigurant-la en la substància verbal del poema.
Entre els altres poetes que inicien la seua obra durant els setanta cal esmentar Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Feliu Formosa i Francesc Parcerisas. Gimferrer va inaugurar la seua obra lírica en català ambEls miralls (1970), on introduí els recursos més representatius de les avantguardes postsimbolistes. La seua obra continuà en Hora foscant (1972) i Foc cec (1973) i L’espai desert (1977). Reprenent trets de la tradició medieval catalana —Ausiàs Marc—, del simbolisme i el postsimbolisme (de Mallarmé a Saint John Perse) i de l'avantguarda (Pound), ha elaborat un món propi, de vegades difícil, que, com ha comentat Sam Abrams, «reuneix en un mateix pla visions reals més o menys transformades, fragments de lectures, imatges fílmiques, en un conjunt que té una qualitat material gairebé com de col·latge.»
Enllaços:
7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic
Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor, pels seus temes, absolutament representatiu de la postguerra. Una gran part de la seua producció ha aparegut amb retard. De fet, Estellés entra en joc, com a poeta, en la dècada dels setanta, quan ja portava més de vint anys escrivint versos. S’havia donat a conéixer el 1953, amb Ciutat a cau d’orella. El 1956 va publicar La nit i, el 1958, Donzell amarg. La situació es va capgirar a partir del 1970. A partir d’aquest any es va produir el que s’ha anomenat el boom Estellés. El 1971 va publicar el Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys. El 1972, Recomane tenebres, primer volum de l’obra completa, que arribaria a deu volums. L’ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural del País Valencià que els seus llibres van contribuir, d’altra banda, a reforçar. Pòstumament s’ha publicat el Mural del País Valencià, extensa composició dedicada a cantar tots els pobles i ciutats valencians, personatges històrics i accidents geogràfics.
En la poesia d’Estellés hi ha la reconstrucció en la memòria d’un petit món, explicat meticulosament en la seua quotidianitat. Es tracta d’un discurs poètic deliberadament oposat al de la poesia pura, perquè esquiva la temptació del pur joc verbal, del lirisme més o menys hermètic i privat. En aquest món constituït per objectes i comportaments quotidians del poble, de la seua gent, l’amor, per exemple, tindrà una presència molt concreta i circumstanciada. La mort no serà tampoc cap entitat metafísica, «sinó aquella altra, veritablement / indigna, de les malalties, les / injeccions i les pastilles, un / enrenou de culleres i tassetes».
Estellés inventaria la realitat a través de la seua poesia. Aquest inventari de la realitat l’ha portat a fer un autèntic fresc o mural de la València del seu temps. La poesia d’Estellés, però, no es pot enquadrar en el realisme històric que es propugnava en la dècada dels seixanta. Més que de realisme històric es tracta d’un testimoniatge, d’una crònica o documental de la realitat, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles, crònica impressionant d’un temps de crisi.
En la poesia d’Estellés la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua coŀloquial. Al costat d’aquesta explotació poètica de la llengua coŀloquial, la seua poesia mostra també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques i en la utilització de les fórmules clàssiques, particularment l’ègloga i l’alexandrí. Una altra aportació important d’Estellés al gènere poètic és l’ús de referents de la tradició literària clàssica, de vegades amb una intenció paròdica o irònica. Aquest procediment li permet operar amb un cert distanciament, com en les Horacianes, on les aŀlusions al món llatí transformen en poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics. En aquest llibre el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d’Horaci, barrejant València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l’època com ara Suetoni. De la mateixa manera, en el Llibre de meravelles la crònica de la València de la postguerra es contrapunta amb referències constants a autors de la literatura catalana medieval.
Enllaços:
8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu
Poeta, dramaturg i narrador, l’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra, alguns de procedència personal, com Sinera (inversió d’Arenys, població de procedència de la família d’Espriu), Lavínia (Barcelona i, de vegades, Catalunya) i Kolinòsia i Sepharad (Espanya). Aquest escenari el pobla de diversos personatges, de vegades desdoblaments del mateix autor. En aquest espai mític creat per Espriu s’interfereixen els grans mites hel·lènics –Teseu i Ariadna, Antígona- o la identificació del poble català amb els jueus.
Espriu va considerar la seua obra com una «meditació constant i obsessiva de la mort». Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana: és sabent que hem de morir que la vida pot començar a prendre un sentit, que ja no serà un deliri fabulós o una il·lusió, sinó consciència i dolor. En aquesta meditació de la mort, desguarnida de tota connexió d’ordre transcendent, religiós o no, la lucidesa restaura les coses essencials. A aquesta concepció correspon un estil auster, d’una línia seca i precisa. Enfront de la «meditació de la mort» hi ha la «vida» dels homes que no mediten la mort: és l’agitació vana del laberint grotesc, que converteix els homes en ninots o titelles.
Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar amb una llengua codificada i normalitzada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Durant el període de la República, Espriu havia publicat cinc llibres en prosa –novel·la i conte-, entre els quals El doctor Rip, Laia i Ariadna al laberint grotesc. Al mateix temps havia estudiat dret i història antiga en la Universitat Autònoma, on va conéixer un quadre de professors brillants, formats sota el codi acadèmic del noucentisme. Semblava que es configurava per a Espriu un futur universitari, però tot això es va esvair amb l’esclat de la Guerra Civil. Després de la guerra Espriu va haver de treballar en una notaria i, més tard, en una companyia d’assegurances; i es va concentrar com a escriptor en la poesia.
El primer llibre publicat després del 1939, Cementiri de Sinera(1946) és una elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera. En el llibre de poemes següent, Les cançons d’Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra. El 1948 va escriure l’obra teatral Primera història d’Esther, que va concebre com un testament de la llengua catalana, on entrecreua el mite bíblic amb el món de Sinera des de l’estètica grotesca i esperpèntica. Després de Les cançons d’Ariadna, va publicar Les hores, Mrs. Death i El caminant i el mur. Aquests llibres, com ha observat Castellet, tracen un camí d’interiorització que culmina amb l’experiència mística de Final del laberint on Espriu segueix principis íntimament lligats a la càbala. En tots aquests llibres s’insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, al mateix temps, s’expressen les tensions del poeta amb el seu poble.
La pell de brau (1960) va marcar el moment de màxima projecció pública d’Espriu. El poeta, convertit en un oracle o profeta del seu poble s’adreça a Sepharad (Espanya) per denunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil. En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò. Hi va contribuir notablement la difusió musical que Raimon va fer de molts dels seus poemes.
Enllaços:
9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual
La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va venir marcada per la progressiva pèrdua dels grans mestres de la postguerra, com Espriu, Foix, Pere Quart o Vinyoli. Ha continuat cultivant-se una poesia de caràcter experimental, relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Palau i Fabre, Foix i, sobretot, l’obra de Joan Brossa, que a partir de l’edició de Poesia rasa, el 1970, ocupa un lloc central en la poesia catalana contemporània. Però segurament la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle xx és el realisme líric, que desenvolupa diverses possibilitats de la poesia postsimbolista. La influència de la poesia de Joan Vinyoli ha estat decisiva en la constitució d’aquest corrent estètic.
Al llarg de la dècada dels vuitanta han aconseguit la maduresa artística poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer. Pere Gimferrer, que el 1981 va reunir enMirall, espai, aparicions els seus quatre primers llibres de poesia catalana, ha publicat llibres de gran valor com El vendaval (1989) i La llum (1991).
Per la seua banda, Feliu Formosa va recollir també l’any 2004 tota la seua obra poètica en un nou volum,Darrere el vidre. Poesia 1972-2002. La seua poesia està basada en una vasta cultura, un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater.
La poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del realisme crític dels primers llibres fins als models d’una poesia d’actitud moral davant de la quotidianitat. Llibres com L’edat d’or l’han convertit en un dels representants més sòlids de l’anomenada poesia de l’experiència. Finalment, Narcís Comadira ha tendit, a través d'un progressiu rigor mètric i lingüístic, cap a les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia.
L'aparició de noms nous en la poesia catalana, sobretot al voltant dels premis literaris, va començar a tenir un cert ressò cap a la meitat de la dècada dels vuitanta. Des d’aleshores s’han donat a conéixer tota una sèrie de nous poetes com Vicent Alonso, Enric Sòria, Albert Roig, Enric Casassas, Isidre Martínez Marzo, Sebastià Alzamora o Manel Rodríguez-Castelló.
Una part d'aquesta poesia, tot i moure's dins dels paràmetres descrits, ha defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos. Dins d'aquesta línia, la poesia d’Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent. La seua obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). Casasses ha construït un circuit alternatiu de recitació poètica i la seua obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s'ha convertit durant la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable.
Enllaços:
10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003) és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que en va haver de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple que va contraure cap al 1970 i que des d’aleshores li va impedir de moure’s i de parlar amb normalitat. La seua poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seua malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, d’una gran serenitat.
Els seus primers llibres de poemes, com El poble i La fàbrica, s'inclouen de ple en el corrent que s'ha anomenat del realisme històric; Martí i Pol hi descriu un món que coneix bé per mitjà de procediments com l'inventari o la crònica. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes, a voltes amb noms i cognoms, que formen «la seva gent», és una de les característiques més originals d'aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe i assequible.
La irrupció, progressió i estabilització de la malaltia queden fortament reflectides en la seua obra de la primera meitat dels anys setanta. L'objecte de la seua poesia, fins al 1975, s'interioritza; ara s'imposen la solitud, l'angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat, l'únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca de viure.
D’aquesta dura experiència interior en surt amb un nou vitalisme paraŀlel al que viu la societat catalana amb la recuperació de les seues llibertats polítiques. També diversos elements autobiogràfics —la mort de la seua dona— donaran una complexitat més gran a aquesta etapa. Com a contrast, un nou amor, un segon matrimoni i una nova estabilitat en la seua vida són els motius d’Els bells camins. En aquest context de represa vital al final dels anys setanta també es produeix la publicació d’un llibre de poesia amorosa molt reconegut dins la seua obra: Estimada Marta. A meitat dels anys vuitanta s’inicia la darrera etapa del poeta, que és una nova mirada interior, en la qual Martí i Pol s’acara amb el pas del temps i la proximitat de la vellesa.
En els llibres que publica ja en els anys noranta la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís, la inseguretat. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal: tant a Un hivern plàcid (1994) com al Llibre de les solituds (1997) es deriva també de la reflexió sobre la vida col·lectiva del país, sobre els esdeveniments d'ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís de Martí i Pol esdevé crític, de nou, lluny d'abandonar-se a la resignació o a la passivitat.
La difusió que de manera progressiva ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle xx. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i perquè el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, i l’experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de Miquel Martí i Pol ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d'una part de la seua obra, n'ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l'artificiositat.
Enllaços:
