7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.
8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador
Espriu.
Poeta, dramaturg i narrador, l’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra, alguns de procedència personal, com Sinera (inversió d’Arenys), Lavínia (Barcelona) i Sepharad (Espanya). En aquest espai mític creat per Espriu s’interfereixen els grans mites hel·lènics —Teseu i Ariadna, Antígona— o la identificació del poble català amb els jueus.
L’autor va considerar la seua obra com una «meditació constant i obsessiva de la mort». A aquesta concepció correspon un estil auster, d’una línia seca i precisa. Enfront de la «meditació de la mort» hi ha la «vida» dels homes que no mediten la mort: és l’agitació vana del laberint grotesc, que converteix els homes en ninots o titelles.
Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar una llengua codificada i normalitzada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Durant el període de la República, havia publicat cinc llibres en prosa però el futur universitari que se li configurava el va esvair la Guerra i la Dictadura, per la qual cosa hagué de treballar en una notaria i es va concentrar en la poesia.
El primer llibre publicat després del 1939, Cementiri de Sinera (1946) és una elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera (Com necessito/ contar-te la basarda/ que fa la pluja als vidres!/ Avui cau nit de fosca/ damunt la meva casa.). En el llibre de poemes següent, Les cançons d’Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra. Després va publicar Les hores, Mrs. Death i El caminant i el mur. Aquests llibres, com ha observat Castellet, tracen un camí d’interiorització que culmina amb l’experiència mística de Final del laberint, en què Espriu segueix principis íntimament lligats a la càbala, i que conformen junt amb el primer recull l'anomenat cicle poètic de la finitud. En tots aquests llibres s’insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, al mateix temps, s’hi expressen les tensions del poeta amb el seu poble (Sol, sense missatge, deslliurat del pes/ del temps, d'esperances,/ dels morts,/ dels records,/ dic en el silenci/ el nom del no-res.)
La pell de brau (1960) enceta el cicle de la col·lectivitat, etapa de màxima projecció pública d’Espriu (Direm la veritat, sense repòs/ per l'honor de servir, sota els peus de tots). El poeta, convertit en un oracle del seu poble, s’adreça a Sepharad (Espanya) per denunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil (Escolta, Sepharad, els homes no poden ser/ si no són lliures). La difusió musical que Raimon va fer de la seua poesia va contribuir a augmentar-ne el ressò. Llibre de Sinera (1963), Setmana Santa (1971) i Per a la bona gent (1984) completen l'obra poètica d’un «artista de la paraula» com l'anomena Fuster i que, com ha afirmat Miquel de Palol en la inauguració de l'Any Espriu, és «únic en les lletres catalanes i únic en les occidentals, comparable a Pessoa, a Eliot, a Celan, a Brecht».
[Redactada per Josep Alandete sobre la base del tema proposat per Josep Iborra, Editorial Oxford)
9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual. Proposta meua (Fixeu-vos que comença a partir del 80 i hi ha propostes de temes que tornen a parlar dels 70 -part del tema 7)
La poesia catalana de la dècada dels huitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra, com Espriu, Foix, Pere Quart o Vinyoli. Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer. Pere Gimferrer ha publicat llibres de gran valor com El vendaval (1989) i La llum (1991). Per la seua banda, Feliu Formosa també va recollir l’any 2004 tota la seua obra poètica en un nou volum, Darrere el vidre. Poesia 1972-2002. La seua poesia està basada en una vasta cultura, un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater. La poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del realisme crític dels primers llibres fins als models d’una poesia d’actitud moral davant de la quotidianitat. Obres com L’edat d’orl’han convertit en un dels representants més sòlids de l’anomenada poesia de l’experiència. Finalment, Narcís Comadira ha tendit, a través d’un rigor mètric i lingüístic progressiu, envers les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia.
L’aparició de noms nous en la poesia catalana, sobretot al voltant dels premis literaris, va començar a tenir un cert ressò a partir de la meitat de la dècada dels huitanta. D’aleshores ençà s’han donat a conéixer tota una sèrie de poetes com Vicent Alonso, Enric Sòria, Albert Roig, Enric Casasses, Isidre Martínez Marzo, Sebastià Alzamora, Manel Rodríguez-Castelló, Lluís Roda. Teresa Pascual o Anna Montero, entre molts altres, que configuren un panorama poètic ben complex i plural.
Francesc Calafat apunta que la concepció poètica en els autors valencians bascula entre dos pols: una poesia com a intent de comprensió i expressió de la realitat i una altra que cerca de comunicar la seua visió de la vida d’una altra manera, sempre fugint de qualsevol discurs ordenador de les coses.
La poesia actual segueix sent un referent social més enllà de l’aparent cercle reduït de lectors. Font d’inspiració de cantants, matèria de tertúlies, recitals o actes massius com el Poefesta, demostren la seua vitalitat en el ric panorama de la literatura catalana de començaments del segle XXI.
10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i
raona-ho.
11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70. Resum del tema proposat per Enric Iborra
Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. L’autor de Les Elegies de Bierville encarnava els valors de rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura que havien de ser els fonaments per a redreçar el país. Riba va orientar un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua.
En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poesia de Pere Quart i Salvador Espriu, Vacances pagades (premiat a Gandia als primers premis Ausiàs March) i La pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits en aquesta clau realista. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli.
En iniciar-se la dècada dels setanta, però, es van produir en el nostre món literari un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. D’una banda, es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos autors es van convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions més joves, a la recerca de models connectats amb la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.
Al País Valencià l’anunci del canvi el va marcar el 1974 una antologia que Amadeu Fabregat publicà amb el títol deCarn fresca. Prèviament, s’havia produït la reaparició fulminant de Vicent Andrés Estellés. Lletres de canvi, del 1970, va ser seguit, l’any següent, de quatre títols més. L’obra dels nous poetes seleccionats en Carn frescaresponia a orientacions diverses. Compartien, únicament, el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir, sense cap altra finalitat que la de fer «literatura». De manera simultània, a la resta de la nostra àrea lingüística poetes com Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol s’allunyaven del realisme precedent i es decantaven envers el simbolisme o l’experimentalisme.
Joan Navarro, un dels poetes seleccionats per Fabregat, va guanyar la primera edició del premi de poesia Vicent Andrés Estellés, en el marc dels Premis Octubre, amb Grills esmolen ganivets a trenc de por. Salvador Jàfer, un altre dels antologats, hi va quedar finalista amb L’esmorteïda estela de la platja. Altres poetes valencians que van aparéixer en les mateixes dates són Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i Marc Granell, que han desplegat una remarcable obra en les dècades posteriors com també ho han fet, des de Catalunya estant, Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Feliu Formosa i Francesc Parcerisas que s’han unit a autors anteriors i imprescindibles com Bartra i Vinyoli.
[adaptat per Josep Alandete en base a Enric Iborra, Editorial Oxford]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada