LES SIS PRIMERES QÜESTIONS DE LITERATURA DE LA PAAU (PROPOSTA DE JOSEP PALOMERO)

Qüestió 1. Com influeix l'entorn sociocultural en la literatura de postguerra?

Durant la segona república es va viure un renaixement de les cultures locals, amb l'oficialitat de les llengües autòctones i l'aprovació d'alguns estatuts d'autonomia.

Al 1939, després de tres anys de guerra, la nostra llengua deixava de ser oficial, desapareixia del panorama públic, de l´administratiu i de l´ensenyament i tornava a la clandestinitat, ja que el general Franco considerava les cultures i llengües locals com una amenaça a la unitat d'Espanya. Així la fi de la Guerra Civil espanyola va comportar la prohibició de la llengua i dels drets civils, la censura i l'exili de gran part dels intel·lectuals. Aquesta situació va comportar la resistència cultural amb reunions clandestines a cases particulars i les edicions d'obres d'amagat, amb el pagament previ dels lectors interessants.

Amb el final de la Segona Guerra Mundial la repressió franquista s'alleuja. Tornen les representacions en català, es creen algunes editorials i alguns premis literaris. A més, Carles Salvador organitza els cursos de llengua i literatura a Lo Rat Penat i publica la seua Gramàtica Valenciana. Molt lentament, la llengua torna a l'ús literari, encara que la tasca clandestina continuà a les universitats.

Mentrestant, els escriptors exiliats van crear una literatura dominada per l´enyorament del país i el desarrelament. Açò va ser possible en llocs com Mèxic i Xile, on hi havia autèntiques colònies

d'exiliats que van crear revistes literàries i van fer edicions d'obres originals. El resultat fou una literatura que havia de ser continuista de les tendències simbolistes i avantguardistes anteriors a la guerra durant els primers anys (1939-1946).

A la dècada següent, la lleu liberalització va permetre entrar en contacte amb els corrents europeus, especialment amb l'existencialisme, encara que amb un fort control de la censura, que en el nostre cas fou doble: temàtica i lingüística.

En general el teatre va sobreviure amb un importantíssim component folkclòric, la poesia va sobreviure baix mínims i la narrativa no es va recuperar fins ben entrada la dècada dels 50.

Qüestió 2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. 

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions: 

(a) Les rondalles valencianes. 

(b) Cinc novel·les i alguns relats breus. 

Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes. 

Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals. 

Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals. 

La novel.lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil. En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. Els protagonistes de les novel·les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua. El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors històrics com Víctor Català i Narcís Oller. I al costat dels quasi coetanis Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda». 

Enric Valor, en suma, és l’home que ha sabut crear un riquíssim registre literari amb què ha fet actuar totes les virtualitats expressives de la llengua. També és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la tradició lingüística i literària valenciana d’abans i després de la Guerra Civil. 

Qüestió 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què. 

La producció literària de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983), en efecte, està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seua obra travessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. 

Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola –una guerra que trencà vides, amors i famílies i que conduí a la infelicitat, la destrucció i al desarrelament de l'exili. 

L'experiència de l'exili amplia els límits del realisme literari, que de cap mode són suficients per a llegir a Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del que ens parlen els seus llibres, els seus personatges, encara que l'obra de Rodoreda és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor. L’experiència de la guerra capgirà profundament la vida de la jove periodista que entre 1933 i 1934 feia periodisme polític, publicava interessants entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li han donat fama. Però la guerra representà per a ella l'inici del seu verdader jo narratiu, el de Aloma (1938), una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora reescriurà completament trenta anys més tard. 

Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista, Colometa, forma part, precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver de viure durant bona cosa d’anys, primer a diverses poblacions de França, treballant com a costurera, i després a Ginebra. 

En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les (1980: Viatges i flors; 1980: Quanta,quanta guerra...; 1986: La mort i la primavera), apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular. 

L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dóna sentit. A Ginebra duia entre mans, al mateix temps, les primeres versions del que amb el temps seran La plaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), i La mort i la primavera (1986). Entre aquestes opcions, als anys cinquanta va optar per escriure la Plaça del Diamant: una opció literària que li va permetre usar l'exili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa. 

A causa de l’exili, en el terreny personal, Mercè Rodoreda va emprar la llibertat d'alterar el concepte de la família i de maternitat. En el terreny creatiu, es va donar una gran llibertat creativa sense pensar en l'èxit. 

Questió 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Els primers anys del regnat de Joan Carles I (1985-1987) van ser el període de recuperació pacífica de les llibertats que coneixem am el nom de Transició democràtica.

Però per pacífica que fóra, va ser una època de manifestacions i vagues, reprimides per policia i paramilitars, i atemptats terroristes. Fins i tot hi hagué un intent de colp d’estat militar.

Tot i així, el retorn de la democràcia obria noves expectatives quant a la nostra recuperació lingüística, cultural i nacional. Al 1982 el valencià esdevenia llengua cooficial. I comencen a emetre emissores de ràdio i televisió en català.

De la dècada dels 60 cap als 70, els narradors adopten una postura més intimista i individualista. Es mostren més preocupats per la llibertat personal i pel destí propi , malgrat els problemes d’edició i

de censura. Alguns narradors comencen a publicar una narrativa encara realista, però amb una exaltació del món interior del protagonista (Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel...).

Durant els 70, els escriptors viuen la fi del franquisme, la creació d’editorials, nous premis literaris, relaxament de la censura i reconeixement dels drets lingüístics de les nacionalitats amb llengua

pròpia. 

Comencen aleshores una sèrie de joves escriptors nascuts en la postguerra i que han patit les conseqüències d’ella. D’altra banda, tenen una major informació sobre la cultura europea i han tingut referències i models literaris. Els nous escriptors dels 70 es caracteritzen per reflectir el seu món cultural a les seues obres, una actitud més intimista, l'experimentació de las possibilitats del gèneres, un llenguatge molt elaborat i sobre tot una transgressió moral i ideològica amb recreació del món prohibit de la infància i joventut amb revoltes, erotisme, etc.

Qüestió 5: Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa. 

Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999). 

Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors. 

Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia. Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor. 

Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben

bé quina il·lusió. Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la

bogeria i la desolació. 

Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitat d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura. 

Els seus contes admeten diverses lectures perquè Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins. 

Qüestió 6: Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70. 

Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres editorials i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.

Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc: un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de l'ésser humà amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents: 

• Allunyament de la realitat. 

• Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida. 

• Punts de vista religiosos i humanistes. 

• Tendència a l'hermetisme expressiu. 

El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a la religiositat i a l'humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista. 

La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista», o amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista . La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents: 

• Actitud social del poeta: deixà de sentir-se una espècie d'elegit, per a identificar-se amb l'entorn; passà a considerar-se una persona corrent més, solidari amb la resta. 

• Sobre l'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors, amb el conjunt de la societat. 

• Mètode d'“inspiració”: la reflexió del poeta sorgia de l'experiència real.

• Un llenguatge nou: el discurs poètic deixà de ser equívoc i abstracte, per a passar a ser unívoc i concret. El llenguatge adquirí un to directe i fins i tot col·loquial. 

• El protagonista del poema: l'heroi de la nova poesia passà a ser una persona corrent, immersa en l'anonimat de la vida quotidiana. 

• L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions. 

• El destinatari: qualsevol lector es convertí en destinatari de la poesia realista; els receptors deixaren de ser persones cultes amb formació literària. 

En sintonia amb la poesia realista, la “nova cançó” es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. 

Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.